Llum i calor = Obscuritat

Barcelona s’ha quedat sense subministrament elèctric provocant el caos a la ciutat. Això no és nou, i tot i que en aquest blog no se n’ha parlat, ja ho sabeu prou bé. La veritat és que hagués preferit deixar el tema de banda, per considerar-lo un accident, però davant de les reaccions no puc deixar de fer alguns comentaris.

La sensació que m’ha quedat després que la situació s’hagi considerat “practicamente normalizada” (quina barra) és que en aquesta crisi tothom s’ha amagat. El president de la generalitat quan ha parlat, ho ha fet tard i en veu baixa, sense defensar amb contundència al país i la capital que presideix. El número 2 del seu govern, Carod-Rovira i Esquerra Republicana a hores d’ara encara estan de vacances. Doncs qui ha donat la cara? El germanet petit, és a dir l’Ajuntament i a través d’ICV en veu de la Mayol (on és l’Hereu?) que pobreta, després de cremar pedres del marroc pel parc de la ciutadella, poques llums li queden. En definitiva, quan hi ha problemes tots s’amaguen.

Una altre cosa que em sorprèn (o ja no), és que mai hi ha culpables, ningú assumeix cap tipus de responsabilitat, ans el contrari, sempre és culpa dels altres. El ciutadà ha de vigilar el seu consum energètic. Si te calor que suï, no obri l’aixeta per remullar-se (que no hi ha aigua) ni posi l’aire acondicionat (que no hi ha prou energia, i si ho fa, a 25 graus!). Llavors, si el generador li molesta perquè fa pudor, genera calor i ocupa la meitat del carrer, ja sap, si posa fulles (les que cauen dels arbres del costat).

Amb tanta culpa, haurem de celebrar el jubileo (que es celebra cada 25 anys) enguany a la catedral de Barcelona per perdonar-nos els pecats. Sort que la llum divina mai s’apaga, oi? A més a més, el nou Papa parla català, o sigui que podrem donar-li corda a la keta.

A!, no ens oblidem de pagar el rebut de la llum que ara ja sabem com les gasten.

La tiki-kaka blanca

No soc amic de parlar dels altres, però després de la humiliació que van rebre ahir els blancs, no puc estar d’agafar el pont aeri per parlar del nou projecte de Shuster.

El primer que un pot pensar és que en pre temporada pot passar de tot. Hi ha llicència per perdre per allò que l’equip esta agafant la forma, s’estan adaptant... i tal i tal. El cas és que ahir varem tornar a sentir tots aquests tòpics. Però són certs?

Probablement hi hagi part de raó en aquestes afirmacions, però no podem oblidar que el 3-0 que el Hannover li va regalar al Madrid hagués pogut ser un 6-o. Després de la marxa de Roberto Carlos, Beckham i Ronaldo a l’equip de la capital ja només li queda sant Casillas. Si no fos per ell... els somnis més humits dels culers es farien realitat.

Bé, ja s’ha vist que tenen molt d’equip oi? Doncs això, que el mateix Raúl reconeix que han perdut tota la credibilitat i prestigi europeu que tenien. Fa anys que juguen amb foc, i al final, probablement es cremaran. El Barça els ha regalat una lliga que els ha donat aire, és cert, però aquest any serà diferent.

La UEFA, l’any vinent, pot pintar-se blanca. Atenció al Zaragoza i a l’Atlético de Madrid perquè juntament amb Sevilla i Valènciala, buscaran les pessigolles al Barça i la finestra europea de la Champions.

PortAventura

Tal dia com ahir, servidor va fer una escapada a aquest gran parc d’atraccions que per tots és conegut. Encert total el d’anar-hi entre setmana per evitar aglomeracions i massificacions, si bé és cert que cal llevar-se d’hora i tornar tard. L’esforç físic és important i l’econòmic considerable, però tot plegat, tenint en compte que l’oci és car, la festa va sortir prou bé.

En un sol dia, tens ocasió de visitar una fantasia de Xina, Mèxic, Polinèsia, Far West i la nostre estimada Mediterrània. Evidentment, visions molt comercials i esbiaixades de cadascun d’aquests territoris que viuen dels tòpics però que també mostren que hi ha maneres diferents de viure i entendre el món.

Però parlar de PortAventura és parlar d’atraccions. Els xinesos el Dragon Khan, els cawboys la Stampida, els mejicanitos l’Hurakan Condor, a la polinèsia el Tutuki Splash i el Sea Odyssey, però i a la mediterrània? Què tenim nosaltres? Després d’anys de ser únicament la porta d’accés, tenim l’atracció estrella del parc: el Furius Baco. Impressionant! Accelera de 0 a 135km/h en 3 segons, que vol dir que deixes els teus problemes enrere. No vull ni tan sols intentar descriure les sensacions que produeix, cal que ho visqueu per vosaltres mateixos.

Tanmateix, no únicament hi ha atraccions, hi ha una oferta d’espectacles vertaderament interessant. Dels molts que vaig visitar, em quedo en primer lloc amb l’anomenat Bubblebou en que un alquimista xinès fa meravelles amb bombolles de sabó. En el mateix territori, les acrobàcies de l’espectacle China Town em van sorprendre gratament amb actuacions dignes de circ, però el que em va fer bullir la sang va ser el Templo del Fuego i el clàssic Can Can Show –encara que aquest últim d’una altre manera, ja m’enteneu-. Per tancar la jornada vaig optar per la Noche de fuego en Tahití per allò de veure aquells sostens de coco...

Per últim, dir-vos que tot i ser un lloc de guiris en que les samarretes del Barça es combinen amb espardenyes i mitjons, el català no es sent lluny de cassa seva. Hi ha rètols, monitors i indicacions en català. A l’espai de la Mediterrània hi ha una tenda de queviures que promociona el nostre producte i, tot i que l’espai més fluix és el nostre, amb aquesta nova atracció i la festa de cloenda del fiestaventura crec que s’impulsarà una miqueta més la nostra visió del món.

PD: La bona companyia és requisit indispensable per gaudir d’un dia com el d’ahir.

Satèl•lit Digital

Des que Televisió de Catalunya a passat a ser tevetré i s’aproxima la data en que les reposicions d’aquelles mítiques sèries com el Equipo A, Los vigilantes de la playa o el coche fantástico retornen com un gaspatxo mal digerit, cal buscar alternatives més apetitoses.

Jo aquesta alternativa l’he trobada al satèl·lit digital. Sí, ja ser que és una plataforma privada però sovint allò de pagant St. Pere canta... funciona. Vull dir que per veure alguna cosa que pagui la pena cal fer un esforç.

Odisea, National Geographic i Discovery s’han convertit en els meus canals de referència. Avui mateix he tingut ocasió de veure (mentre dinava) un documental sobre la relació de l’autisme amb els genis que a més a més incidia en la diferències existents entre el cervell masculí i femení. Interessantíssim.

No voldria semblar pedant, ni tan sols voldria que us emportéssiu una imatge errònia de mi. No he estat mai un set ciències ni un empollón, però he trobat en aquests canals un àpat televisiu deliciós.

Sempre que he vist les xifres i percentatges de població que diu veure documentals he estat escèptic i he pensat que en absolut concordaven amb els percentatges de share que obtenen aquests programes, però avui, podria respondre afirmativament sense faltar a la veritat que efectivament en soc consumidor.

La telebasura sobreviu perquè es ven sola. Jo compro altres coses.

AVErias i problemes

El tren d’alta velocitat, lluny d’oferir solucions provoca mal de caps. I encara no el tenim!

El conflicte es situa a dia d’avui, després de deixar de banda el debat del temps per impossible, un cop retrassada la connexió amb França tres anys més (del 2009 al 2012), en el traçat que ha de seguir el tren de lenta construcció. L’itinerari previst pel govern, finalment és el de la ruta gaudí, passant pel centre històric i arquitectònic de Barcelona amb gran interès a la Sagrada Família. Fantàstic! Aquesta brillant idea costarà més de 246,2 milions d’euros (qui sap quantes pessetes son això...) per un tram només de 5,64 kilòmetres entre las estacions de Sants i la Sagrera.

Evidentment, els tres grups de l’oposició - CiU, PP i ERC-, que son majoria, han expressat la seva intenció de votar en contra d’aquesta proposta tot i no tenir, en aquest cas, una posició alternativa consensuada. És a dir, units per anar en contra de i dividits per anar a favor de.

En tot aquest enrenou, si una cosa esta clara, és que ningú entén perquè ha de passar pel centre de Barcelona havent alternatives plantejades pel litoral i pel Vallès. Jo no ser quina és millor i quina és pitjor, però el que si que tinc molt clar, és que el menys costós serà no passar pel centre de Barcelona. A més a més, amb l’experiència “oblidada” del Carmel (ja no en parla cap polític) crec que és totalment innecessari i arriscat optar per la ruta gaudí.

Què perquè arriscat? Creieu que no caurà? Que és una broma de mal gust? No ho ser. El que si ser és que s’ha previst un tractament especial per protegir la Sagrada Família dels moviments que pugui patir el terreny pel pas de la tuneladora. Vol dir que contemplen un cert risc, que lluny de ser fictici, mereix una atenció especial. Abans de l’arribada de la màquina, es col·locarà una pantalla permeable de pilotes de 1,5 metres de diàmetre i uns 40 metres de profunditat. A més a més es construirà un dau longitudinal de formigó adjunt de 3 x 3 metres i es reforçarà el subsòl amb la injecció de formigó.

De veritat creieu que si pensessin vertaderament que el risc és mínim farien tot això? Per no fer marxa enrere en una decisió evidentment desencertada podem acabar la construcció de la Sagrada Família a l’estil culinari de Ferran Adrià; Deconstruint o el que pel cas és el mateix, derruint o enfonsant la nostre meravella de la ciutat.

Ea Ea Ea, Sagrada maravella!

El discurs de Medi Ambient està contaminat!

La premsa obra avui la secció de ciutadania amb la rèplica del RACC al pla de Medi ambient. Tal com vaig apuntar, conduir més a poc a poc no contamina menys. No en sóc un expert, però hi ha coses que són de sentit comú. La pol·lució no depèn de la velocitat sinó de les revolucions del motor, vol dir que es contamina més quan més curta és la marxa amb la que circulem.

El director tècnic del RACC, Pere Sauret, en la línea del que expressava jo mateix fa un parell de dies ha dit el següent: "Si estamos en contra de esa limitación de la velocidad es únicamente porque no sirve para los fines que se pretende".

Evidentment, aquest bon home interpreta que pretenen reduir la contaminació, però jo aniria més enllà hi ho diria clar i català: Volen recaptar més diners. Volen posar més multes.

Sabeu què passarà si imposen aquesta limitació a 80 km/h? Ningú la complirà. I ningú ho farà perquè és exagerada i està fora de lloc. Però precisament això és el que busquen. Acompanyaran la limitació de mesures de control i forts dispositius de vigilància. Darrere del cartellet indicador de 80 km/h col·locaran un radar fix perquè faci més fotos que un japonès a la Sagrada Famíla.

Lluiiiiis!

Velocitat i contaminació

La televisió no para. Ara tot és contaminació, canvi climàtic i desastres naturals. Ahir no, avui si. I sembla ser... que demà també.

Estranya relació la de la contaminació i la velocitat. Segons diuen es contamina més a altes velocitats que a reduïdes velocitats. Això suposo que és broma no? Perquè jo sempre e vist a les característiques del vehicle que el consum en ciutat és molt superior al consum en carretera, i que jo sàpiga, es circula amb més lentitud a les ciutats que a la carretera (si, si, és cert que no a totes, a les carreteres catalanes amb aturades i arrancades constants per cues i peatges varis, és diferent... però bé...és l’excepció que confirma la norma).

La veritat és que no en sóc expert, però crec que la contaminació depèn de les revolucions del motor i no de la velocitat. Bé, si anem al cas que ens ocupa, el que vertaderament em preocupa és la conseqüència d’aquest discurs demagog i intencionat: reduir fins a 80km/h com a màxim la circulació a les carreteres de l’àrea metropolitana de Barcelona.

Això, és una broma de mal gust per aquells que intenten accedir a la ciutat a les 9 del matí perquè sense que això sigui imperatiu legal és imperatiu pràctic. Senyor conseller, miri-s’ho bé perquè crec que no ha valorat prou bé el que pensa fer.

Si el que vol és reduir la velocitat (de veritat) obligui als fabricants a vendre vehicles limitats a 120km/h, no siguem hipòcrites. Si vol reduir la sinistralitat a les carreteres millori les carreteres. Si vol reduir la contaminació dels vehicles ofereixi transport alternatiu eficaç.

Dic tot això, perquè al final, un sembla que sigui culpable de tot. La responsabilitat sempre és nostre, sempre és del ciutadà. En aquest cas, la responsabilitat és del conductor. I quan insinuo que no som els únics responsables no estic demanant més “control” amb radars i policies especialistes en multar, estic reclamant accions que vertaderament siguin útils pel discurs que vostès mateixos entonen. Sinó, canviïn de discurs i diguin sense embuts el que tots pensem: Volen recaptar més.

El meu problema no és a quina velocitat vaig a qualsevol lloc sinó quina és la ruta menys congestionada per arribar-hi. La millor manera d’avançar no és limitar.

Mai guanyaré la quiniela

Ja ho veieu, les travesses no són lo meu. Vaig apostar pel barça campió i vaig perdre. És veritat que era molt difícil, però també ho és que era possible. Finalment, el nostre etern rival ens ha guanyat les lligues –la de futbol i la de bàsquet- i ens ha deixat orfes de títols.

Aquest buit l’hem ocupat amb el fitxatge d’Henry. Incomprensiblement no va venir l’any passat quan ja es deia oficialment que estava fitxat, però... aquest any si! Bé, si la passada temporada no va poder venir: -pregunto- Perquè no es va fer com amb Van Bommel??, es a dir, esperar a que acabés contracte (a Henry li quedava un any) i l’haguéssim tingut igual que ara a cost zero?? Però tranquils, en Txiki ja ens explicarà perquè és tan bon fitxatge* i com amortitzarem els vintinosequants milions d’euros que ens ha costat en 4 anys. Perquè tothom sap que a un jugador de 30 li queden, encara, molts anys a la elit –evidentment, és irònic-.

Bé, faré una altre quiniela, però aquest cop, no de resultats, sinó de fitxatges. Henry i Yaya Touré ja estan fitxats així que dir aquests dos noms no te mèrit. El que si en té una mica més, encara que no massa, és apostar per Chivu i Abidal. El primer ens costarà una morterada i ens passarà com amb en Canamalo –només fot puntades-. Els defenses italians, faríem bé de desmitificar-los, perquè el futbol catenaccio italià és una estafa. És clar que jugant amb nou homes per darrera de la pilota és molt difícil que et marquin, però això és saber defensar? Jo ho dubto.

El segon nom, Abidal, també costarà el que no s’ha escrit perquè OL és un club que sap vendre molt bé i nosaltres un club que comprant hi te traça. Per tant, tots i molt cars! Ja podrem pagar tot això? No descarteu la venta d’un dels dos galls del galliner –Ronnie o Etoo- per finançar la reestructuració de la plantilla. Alerta! Això no vol dir que s’hagi de finançar les altes, jo crec que el problema seran les baixes, que ningú vol marxar i tots van renovar l’any passat.

Si marxa algú, serà pagant. Com sempre: al temps.

*Henry és un crack. Això no ho discuteixo. Amén de la millor delantera del món amb Ronaldinho-Henry-Etoo-Messi. Aleluia.

Becàries

Quin títol més sexista oi? Doncs té fàcil explicació; hi ha moltes més fèmines que homes a les universitats (que sigui per molts anys!) i, a més a més, acostumen a ser més disciplinades i estar més preparades. Llavors no és estrany que la majoria d’escollits siguin dones (normalment molt maques –no he pogut reprimir el comentari sexista-).

Bé, no volia parlar del sexe de les becàries (tot i que, malpensant, podria ser molt interessant) sinó del què són i què fan.

L’enxufada és la que opta a ser becària. Per ser enxufada has de treballar molt a casa, però sobretot a classe. Has de seure a primera fila, contestar totes les preguntes que formuli el professor i fer tots els treballs voluntaris que puguis, però no només això, també hauràs de mostrar interès per l’assignatura i tot el mundillu que l’envolta. No és fàcil perquè hauràs d’aguantar les recriminacions dels companys i les mirades assassines d’aquells que, a diferència de tu, volen els crèdits i prou. Què com saber si ja ets l’enxufada del professor? Fàcil: quan en alguna de les seves explicacions a classe t’anomeni. Efectes secundaris: Per alguna estranya raó deixaràs de sentir-te còmode a classe i hauràs d’anar cada dia al despatx del professor.

Arribats a aquest punt pensareu en quin és el benefici de tant soferta vida acadèmica. Us ho explicaré; expectatives de futur i carícies. Expectatives de futur perquè hauràs aconseguit el primer dels passos per arribar a ser becària, que és requisit indispensable per arribar a ser contractada laboral. Què vol dir carícies? Copets a l’espatlla i passejos pel passadís “de la mà” del professor. Seràs un escollit. Ser l’escollida et permetrà mantenir altres tractes amb altres professors i ampliar la teva xarxa de coneguts influents –si vols cantar bingo has de buscar catedràtics-. Ser l’escollida et servirà per ser, més tard, la protegida.

Quan ets protegit, ja vas a dinar i a fer el cafè amb el professor i els seus altres amics. Espera el teu moment i quan arribi, accepta el treball més tirat que hi hagi –fes enquestes-.

N’hi ha que estan pitjor.

Viscut des de primera graderia

Aquest passat dissabte vaig tenir el privilegi d’anar al Camp Nou. Grans auguris per una jornada que pintava molt bé. Derbi a casa amb el Barça inbatut a l’estadi contra un Espanyol que no s’hi jugava res, ni tan sols l’orgull, perquè si l’any passat es cridava; a segona oe! A segona oe!, és perqué eren equip de segona, almenys fins al darrer sospir en que Coro va marcar al minut 90 de l’últim partit. Per tant, el derbi no havia de ser tal derbi, més quan des de l’any de la tos que l’espanyol no guanyava al Barça al Camp Nou.

Finalment, les coses segueixen com fins ara, el Barça no ha perdut a casa, l’Espanyol no ha guanyat al Camp Nou i el Madrid continua al capdavant de la lliga de les estrelles i dels estrellats. Ja ser que allò del ja ho vaig dir queda molt malament, però voldria recordar les meves paraules; el Madrid punxarà! I ho ha fet. El Barça serà campió si fa els deures, i no ho ha fet.

Si ets tan bon futuròleg, digues què passarà a l’ultima jornada –pensareu-. Doncs ho faré, i modestament crec que no fallaré. Perquè no sigui dit que em traeix el meu sentiment culé argumentaré la meva predicció. El Barça guanyarà al Nàstic, el Sevilla guanyarà al Villarreal i el Madrid empatarà amb el Mallorca, per més dades us diré que 0-0.

L’esperança és lúltim que es perd. El Barça va guanyar amb gol de F. Navarro en propia porta i el Sevilla va empatar a 0 amb el Mallorca. Qui sap que passarà.... La meva aposta ja sabeu quina és.

PD: Passi el què passi, el Barça no ha fet prou mèrits per guanyar la lliga.

Sobre la manifestació dels mossos

La unitat fa la força. Els mossos d’esquadra es manifesten pels carrers de Barcelona demanant responsabilitat política al Conseller Saura. Com molt bé sabreu, el col·lectiu professional de mossos d’esquadra no esta representat per un sindicat, ni tan sols per dos, sinó que és un dels col·lectius professionals més fragmentats sindicalment. No deixa de ser significatiu, doncs, que els convocants de la manifestació hagin estat SPC, CAT-ME, APPAC, SAP-UGT i SME-CC.OO units per primera vegada, no per aconseguir millores salarials o revisions de conveni, sinó per exigir responsabilitats polítiques a la direcció general i al conseller d’interior de la Generalitat -Joan Saura-.

Moltes de les veus crítiques amb el tripartit no entenien perquè aquest pacte tan artificiós deixava en mans dels verds una de les conselleries centrals de la Generalitat. El partit petit, el més inexpert, agafa la major responsabilitat -on son els socialistes?- tot i defensar posicions ideològicament molt allunyades del sentit més clàssic d’Estat i per tant, també, de seguretat. Quan un partit festeja amb l’antisistema i els corrents contra no pot fer-se càrrec de la conselleria d’interior. És gairebé grotesc que la mateixa persona –mateix partit- que aplaudeix certs moviments antisistema i contratot sigui l’encarregada de controlar, condemnar i actuar sobre aquests mateixos quan és imperativament necessari. De la mateixa manera que el Conseller de Participació ciutadana no pot demanar l’abstenció d’aquells que no hagin de votar l’esquerra, el Conseller d’Interior no pot riure les gràcies als okupes –entre d’altres- i “castigar i reprimir públicament” als cossos policials.

No s’entén el pacte i no s’entén el repartiment d’àrees. Ara seria molt fàcil dir allò de: ja es veia venir... però crec que és més important analitzar perquè ha passat. I crec, sincerament que ha passat perquè a Iniciativa li ha vingut gran.

Per cert, no només vull aquesta policia, sinó que vull molta més d’aquesta policia. Mals professionals n’hi ha a tots els gremis, però de mals gremis no n’hi ha tants, i aquest, crec que és un dels millors i més necessaris.

Homo estudietis

Ara que hi ha exàmens, tant de selectivitat com d’universitat, l’homo estudietis es fa més visible. Aquestes són les dates en que surt del seu cau i exhibeix els seus grans apunts –com aquell que exhibeix els seus colors o el seu cant per aparellar-se-. Són animals esquerps, tenen el seu propi hàbitat i són molt tancats en el seu cercle de coneguts i amics. Els podràs trobar a la biblioteca, matí i tarda, nit i dia.

Entre les seves grans virtuts, destaca la vista d’àguila; són capaços de llegir a velocitats no documentades i devoren llibres i apunts com aquell que menja pipes -perquè quan comencen no paren-; disposen de dits de pianista, àgils i ràpids, que els permeten escriure més que ningú en l’espai destinat a respondre les preguntes de qualsevol examen; i són especialment pessimistes, perquè sigui com sigui, sabent-ne més que el professor, sempre pensen que l’examen els hi ha anat malament.

Tanmateix, són una mica sords, perquè quan en un examen utilitzes aquella tècnica tan coneguda del pse pse o del uhum uhum, no s’assabenten de res. Però... Que hi voleu fer, cadascú és com és, i ells són així; molt seus.

O nosaltres molt nostres?

Fitxikitxatges

Ja ho heu vist aquesta setmana, quan la pilota no roda hi ha noticies de “mercato”. És un clàssic. Alguna cosa han de vendre els diaris i alguna cosa han de vendre els representants dels jugadors. Sobretot al Barça, que de comprar en sap molt i de vendre molt poc. Això és així des de sempre. Sóm un club comprador, no venedor.

Bé, això es dolent? Home, diguem que si compres bé i ets capaç de treure rendiment a les teves inversions no és dolent, però si a més a més, ets capaç de vendre un cop ja has amortitzat, fas calaix i això és fantàstic. Es pot fer això? Els equips italians en són experts, sobretot la Juventus, que sempre ha sabut moure peces i mantenir el nivell, potser amb ajudes arbitrals, però el cas és que quan parlem de compra venta de jugadors de futbol parlem de “mercato” –per alguna cosa serà-.

Qui fitxa a can Barça? L’amic Txiki. Ja sabeu qui és, però perquè feu memòria us faré un petit recordatori del seu llegat –a dia d’avui- com a director esportiu. L’avi Albertini, que suposo que va venir de turisme residencial; La gashina Maxi López, que encara fa el ganso per Mallorca; Ezquerdo l’etern descartat, Van Bommel cames de fusta –encara en varem treure algun caler-; Mario –sense comentaris-; i Rustu i el seu traductor personal. Aquests són alguns dels seus grans fitxatges, encara que recordo també que l’any passat va fitxar l’Henry –oi?, però igual era a la play-, bé, perdoneu, el que volia era fer memòria dels seus grans mèrits en altes. En quan a baixes també és un autèntic cata-crack i Saviola és l’exemple més clar. Em sembla lamentable que en 3 anys no siguem capaços de donar sortida a un internacional argentí, davanter de garanties -20 gols per temporada i més disciplinat que altres- amb un cartell força bo al mercat.

A sant de què aquesta critica? –pensareu-, doncs el cas és que l’altre dia MundoDeportivo va fer una enquesta en la que la valoració de Txiki pel soci i aficionat donava suspès al director tècnic. Gens sorprenen. El que sorprèn, és que després de tants anys, no hagi estat capaç de buscar algú que li faci la feina –suposo que perquè això podria considerar-se un fitxatge-.

En definitiva, molt de nas i poc olfacte. Txiki, fitxa a Monchi –director esportiu del Sevilla- perquè et fitxi ell. Pensa que només amb això ja t’aprovarem.

Força Barça i Força Fitxatge

Govern des de l’oposició

Després del primer retrocés d’Esquerra a les autonòmiques del 2006 en les que van perdre 127.969 vots (fet que els ha suposat baixar de la xifra de més de mig milió de vots, concretament, 544.324 vots de l’any 2003 per 416.355 de l’any 2006) i que ha significat la pèrdua de 2 diputats al Parlament de Catalunya arriba el segon avís important de l’electorat d’esquerra al seu partit.

Les locals 2007 lluny de ser útils per agafar aire han significat un nou cop a la direcció republicana. Sens dubte ha estat el partit més perjudicat. És evident que no es pot jugar la falsa equidistància, reeditar un segon tripartit (després de l’experiència nefasta del primer) i deixar totalment de banda el sentit nacionalista votant en contra l’Estatut sense que això passi factura.

Centrem-nos en el que marca l’actualitat i, per tant, en l’Ajuntament de Barcelona. Portabella també ha estat castigat amb la pèrdua d’un regidor i, ara, sabent que les factures costen de pagar, s’han de buscar solucions. Casualment, apareixen unes declaracions en què Esquerra comunica que no reeditarà el tripartit a la ciutat de Barcelona. Aquest fet, només pot ser interpretat com un “caramel” per als seus votants, és a dir, com un gest perquè la factura sigui menys costosa i poder salvar la cara en un moment en que el partit esta entrant en una dinàmica negativa de pèrdua d’imatge. Ara cal “rentar-se la cara”.

En què hem baso per fer aquesta lectura? Doncs en les declaracions de Llansana –portaveu d’ERC-, què ha dit què Esquerra com a "partit dialogant", no trencarà les converses prèvies a la constitució del consistori barcelonès. Llansana reconeix que "Hi ha unanimitat i consens en que la bona opció és que ERC passi a l’oposició a Barcelona i faci una bona política d’oposició en sentit constructiu". Mireu, si abans de ser expulsats per Maragall del govern de la Generalitat eren capaços de fer d’oposició –allò que en deien govern oposició-, amb aquestes declaracions ens estan dient que des de l’oposició poden seguir actuant com a govern.

Tranquils que no hi ha problema. El president d'ERC a Barcelona -Portabella- ha informat que en cas que mantinguin aquesta postura, el socialista Jordi Hereu podria convertir-se en alcalde en minoria gràcies ja no el suport d’ERC, sinó al seu vot no-en-contra. L’abstenció, també és una forma de donar conformitat. Ja sabeu allò què diuen de quien calla otorga.

D’aquesta forma, poden dir que es desmarquen del tripartit i tranquil·litzar al seu electorat venen la moto –que ja no ens creiem- que tenen perfil propi i què no son una crossa del Partit Socialista. Però del dicho al echo hay un trecho -el refranyer és molt savi-, és evident que això no és un desmarcatge i que el pacte estratègic de fons segueix endavant.

En aquest cas, 2 més 1 que no vol restar continuen fent 3.

El dia després

L’endemà de les eleccions un s’aixeca i ha d’anar a treballar o estudiar. Buf! –quin pal- El dia a dia de la vida segueix el seu transcurs habitual. Compres el diari de bon matí perquè no saps ben bé si el què va passar ho vas somiar, fas el repàs, xafardeges que va passar aquí i allà i t’adones que tot esta igual. Més del mateix.

La secció de política és més gruixuda però no diu res, tot son taules, xifres i vall de números. Buf! –quin mareig- Al final, constates que efectivament, tal com ja sabies, els socialistes estan on eren –al govern- i els convergents, també –a l’oposició-. Després d’un més rebent per tots costats, decideixes passar pàgina. Busques una secció més propera. La teva. Esports!

En un moment en que hom necessita evadir-se de tant mal de cap, troba més dolor. Buf! Si t’agrada flagel·lar-te continues mirant, sinó vas a dinar esperant que avui, el tinto de verano sigui més fort que mai. Com que som com som, mirem i després, bevem. Es pot saber qui dissenya el calendari de la Lliga de futbol? Ara hem de parar? A dues jornades del final estant la lliga com estar? No se vosaltres, però jo necessitava una dosi. I vull una dosi d’aquelles potents. Què guanyi el Barça i perdi el Madrid. No vull un succedani de segona. No vull un partit de costellada de solters contra casats d’aquests que fa la selección. Buf! –mira que son dolents- Escolteu si no han de passar de quarts que es quedin a casa o es dediquin a la música que allò del "a por ellos oe! a por ellos oe! oe! oe!" tenia molt de factor X.

Com deia, beus. Quan ja estàs ben... dinat, surts del bar i et disposes a agafar el cotxe – Buf! tal com esta el transport públic no tens altre remei- quan t’adones que allà mateix, al semàfor del costat, hi ha un control policial dels municipals, que a les tres del migdia ja fan bufar. Porto tot el dia bufant. Ostres, fotia un més que no els veia i ara, precisament avui s’hi posen. Quina casualitat –o no, oi?-. Les campanyes electorals surten cares i després d'estar uns mesos sense multar per no enfadar, s'ha de recaptar.

Passes pel costat del control i no et paren. Buf!

Què em passa doctor?

Déu vos guard de posar-se malalt. És clar que estar fotut no ve mai bé, però tal com tenim els centres d’atenció primària, urgències i hospitals podem prendre mal. Seré clar i català: Sanitat esta saturada i infradotada de recursos. L’Estat del Benestar esta en crisi. Si més no, existeix una contradicció que fa patent una debilitació encoberta –sorprenentment per l’esquerra- de la prestació sanitària a Catalunya.

Què diu aquest ara? S’ha begut l’enteniment? –pensareu-. Escolteu, qui per desgràcia hagi estat malalt últimament, s’hagi d’operar del menisc o necessiti hora pel pediatra o la ginecòloga, sabrà molt bé el que estic dient. La Sanitat pública esta fatal, hi ho està perquè des d’aquest govern es vol que sigui així.

Què si, què si, en realitat no és tant rebuscat. Mireu, deixen passar el temps sense fer res perquè la gent s’emprenyi i, després, culpen als que hi havia abans –pràctica molt extensa en el món de la política-. D’aquesta manera aconsegueixen dues coses: (1) carregar contra l’adversari –això pràcticament és obligat- i (2) descarregar de pacients la sanitat pública. La gent fa un esforç per entrar en la doble cobertura i d’aquesta manera oxigenen el servei públic. És a dir, la solució a les deficiències és ser més deficient que mai. “Provocar” a la gent i “convidar” a tothom qui pugui a que marxi al sector privat, això si, sense deixar de contribuir a la sanitat pública.

Quina paradoxa! Això succeeix amb un govern –per no dir hegemonia- d’esquerres!

Però de cues a urgències n’hi ha hagut sempre! –ens diran-, la sanitat és una prestació que encara que deficitària, és necessària -sentireu-. I jo dic: Oi tant que si! És una veritat com un temple. Però... –pregunto- perquè ara més que mai s’incrementa el percentatge de gent que opta per la doble cobertura?

Diagnosi: Qui dia passa any empeny -Sempre pot consultar una segona opinió-.

Tots guanyen – Tots perden

Felicitats a tots els grups per les seves respectives victòries. Com sempre, tots han guanyat, encara que jo crec que els que han guanyat són els que no s’han expressat. És a dir, els que diuen que han guanyat en realitat han perdut. Vull dir que, finalment, i això és molt perillós, qui ha rebut més vots és l’abstenció.

Abstenció alta és debilitament de la democràcia. Abstenció alta és agreujament de la desafecció política. Resultats pocs clars i coalicions il·lògiques però legítimes contribueixen, també, a distanciar la gent de la política. Tres perdedors no fan un guanyador. I un guanyador no hauria de fer de perdedor. La gent es pregunta per a què serveix el seu vot i què passa entre vestidors.

La distància entre governants i governats creix, i per aquests últims, recuperar el terreny perdut és molt difícil. S’està entrant en una dinàmica perjudicial per a la democràcia, però també, per a la professió. Avui en dia, quan sents parlar d’un polític el més habitual és trobar-se amb expressions tals com; Uf! Són tots iguals! Aquest esta aquí per “xupar del bote”, no són gent de fiar, són uns mentiders, és una vergonya, etc. N’hi ha tantes com persones que les diuen.

Jo sóc el primer en queixar-me, un dels que creu que efectivament hi ha un marge de confiança amb el sistema i el polític que s’està esgotant, però crec, enèrgicament, que un per queixar-se ha d’haver complert amb les seves obligacions cíviques i ciutadanes (com a mínim) d’anar a votar. Per tant, primer, prediquem amb l’exemple, complim amb les nostres obligacions i -llavors- fem complir les dels altres. La relació és de vasos comunicants. Existeix una correlació que mou fluxos en ambdues direccions i que per tant, en part, estar en les nostres mans de canviar.

Complim i fem complir. Enhorabona a aquells que han participat, també aquells que han quedat decebuts, perquè com a mínim, crec que podran queixar-se amb raó i consciència cívica.

A l’atenció del Lleó indomable;

Eto’o, nosaltres entenem que en un atac de ràbia et neguis a jugar els “minuts de la basura”. Acceptem que juguis partits tot i que tu mateix hagis reconegut que no estàs bé. Com que et convé, saltes al camp i no diem res. Entenem que en el teu ordre de prioritats el primer sigui la teva estimada Camerun, després el Mallorca i nosaltres siguem els tercers –un bronze sempre és millor que res-. Insultes a l’entrenador menys polèmic de la història del club, l’estimat Frank Rijkaard, dient que és una mala persona i nosaltres mirem cap a una altre banda –Què hagués passat amb Van Gaal o amb Cruiff?-. Fas esclatar una bomba a Vilafranca i menystens als teus companys de vestidor i nosaltres passem pàgina –ells també-.

Saps perquè ho fem? Perquè volem als millors al nostre equip, i tu Samuel, ets un dels millors davanters del món. Ho diré en la llengua de Cervantes perquè m’entenguis: Lo tuyo, Samuel, es darle a la pelotita, no a la boquita, así que, por favor, por el bien de todos –también el tuyo- aprende a decir las cosas. Porque para decir según que, a veces es mejor callarse.

Si el que vols es marxar al Madrid, endavant, però crec recordar que ja hi vas estar i no et van tractar massa bé. Els mitjans, són això, mitjans. Actuen com a mitjancers. Són el pont entre el que tu i el teu entorn diu i els socis, seguidors i lectors. La culpable mai (encara que es digui sempre) és la premsa. Per això, Eto’o, tingues clar que si hi ha polèmica és perquè tu l’has alimentada.

Tan de bo que l’any vinent tinguem tots els cracks del Barça junts, tots aquells que ens heu donat la segona Copa d’Europa, però per quedar-te, Samuel, hauràs d’assimilar algunes coses.

Ronaldinyo és el millor del món. Ronaldinyo ha canviat la història del nostre club, ha canviat el sentit d’un cicle perdedor per convertir-lo en un de guanyador, ell és qui ha donat la volta al mitjó. Ronaldinyo és màgic i si no entrena tant com tu, li perdonarem igual que hem perdonat les teves sortides de to –recordeu els entrenaments de Romario? I els de Maradona?-. Tu no ets Ronaldinyo. No ho seràs mai perquè teniu característiques diferents. Tranquil Eto’o, cadascú és com és. Tots tenim els nostres punts forts i les nostres debilitats. Encara que Messi hagi marcat un gol que tu mai podràs repetir, segur que ens en donaràs un grapat que valdran punts importants, fins i tot una altre Champions. De veritat que ho crec així, però Eto’o, quan entenguis perquè el Camp Nou corejava “Laaaarssoooon Laaaarssooooon”, llavors, podrem cridar el teu nom.

Força Barça i força Eto’o.

"Zoouab"

El Zoo de la Universitat Autònoma de Barcelona és un indret esplèndid situat entre el gran riu de cotxes de l’Autopista del Mediterrani (coneguda com AP7 pels 7 kilòmetres diaris de retencions) i pel riu de vehicles de l’Autopista Barcelona-Manresa (més coneguda com a C-58, aquest cop no pels kilòmetres de cua sinó pels 58 minuts que trigues de mitjana en transitar-la).

Com qualsevol altre parc, aquest, compta amb unes excel·lents instal·lacions per a cadascuna de les espècies que hi habiten; zones d’esbarjo i d’esport, zones verdes, menjadors, aules vàries... Un seguit d’espais que pretenen fer més còmode i agradable la vida al zoològic universitari.

Però quines espècies podem trobar-hi? La veritat és que hi ha una casuística i varietat d’espècies i subespècies impressionant. Qui cregui que la biodiversitat del planeta esta en perill és perquè no ha visitat aquest parc tan “animal”.

Continuarà...

Va de trucades

Convençut que els convergents estan contaminant a la nació catalana, el general Carod-Rovira (o Puigcercós, no se qui mana més en el partit) ordena, en un excés de bogeria, un atac aeri nuclear por sorpresa sobre territori català (tripartit 1 i tripartit 2). El seu ajudant, el capità Carretero, mira d’esbrinar el codi per aturar el bombardeig. Per solucionar el problema, el president convergent –Artur Mas- es comunica amb l’adversari per convèncer al dirigent esquerranós -perdó, volia dir d’esquerra- que l’atac és un estúpid error. Aquesta comunicació s’estableix via telefònica, evidentment amb el telèfon vermell.

Si heu vist la meravellosa pel·lícula de Stanley Kubrick, “Dr. Strangelove, or How I Learned to Stop Worrying and Love the Bomb” (1963) - traduïda com “telefono rojo volamos hacia Moscú”- segurament no us ha vingut de nou aquest comentari i us haureu adonat que guarda certes similituds amb el seu argument. (Prego disculpeu la meva excentricitat).

Doncs bé, ja sabeu que Artur Mas volia pactar amb ERC un govern nacionalista que liderés el país i que per això va trucar a Carod-Rovira. Aquest, però, es va decantar per pactar amb els socialistes. El passat, passat estar, però va bé fer memòria. Ara les trucades –desconec si des d’un telèfon vermell- les fa en Puigcercós als seus fidels regidors municipals per garantir aquest pacte estratègic al que hem referia en el comentari anterior. Ja veieu què n’és d’important la comunicació telefònica –consti que no veig ni un ral de timofònica- en la política. Ja ho diuen molt això del diàleg... –Sí, només alguns, és cert, però ho diuen molts cops-. Bé, perdoneu, anem al grà. Deia que en Puigcercós truca per garantir l’estabilitat del pacte estratègic sobre el qual, artificiosament, volen fer girar la política catalana. Volen situar-nos en l’eix esquerra-dreta deixant de banda el que vertaderament defineix Catalunya, que és el seu eix nacional.

Però sempre hi ha un però. Desconec si es que agafa millor cobertura o què, però n’hi ha un que no és diu Puigcercós, del mateix partit, que també fa trucades –deu fer-les amb el telèfon groc- demanant tot el contrari, el pacte amb CiU per aquestes properes municipals. (No he explicat que n’hi ha dos que van a la seva, que són parella i que un truca amb el telèfon verd i l’altre amb el telèfon violeta, però ja us ho imaginàveu oi?). El cas és que sempre hi ha l’excepció que ens confirma la norma.

Conclusió; és possible que alguns pobles, aquells més pròxims a l’àrea d’influència Carretero –va que ja sabíeu de qui parlava- optin per trencar aquest pacte estratègic i apostin pel pacte nacionalista que en el seu moment va proposar CiU.

Quins pobles seran? -Riiiiiiiing!!-

Missatge d'optimisme

El Madrid no juga bé però va fent. A empentes i rodolons treu els seus partits endavant. Des de la jornada 31 que encadena una ratxa de cinc victòries consecutives que els ha permès prendre el liderat al Barça, però no ens enganyem, resten tres partits en els que només val guanyar i, sincerament, ni tots junts (els blancs) poden creueres que això, finalment, acabarà succeint així. Aquest globus que ha inflat el madridisme (amb el pit que treuen podeu figurar-vos com d’inflat està) fotrà un pet com un aglà. Si, si, heu llegit bé. Estic convençut que punxaran.

Perquè? Doncs perquè tot i que Capello té un jardí al cul (lo seu no és una floreta) que li ha permès guanyar a Sevilla, Espanyol i Recre in extremis, arribarà un dia en que aquesta suposada sort dels campions s’acabarà. Per cert, aquesta suposada sort dels campions dura més que un Rexona -que no te abandona-, perquè fa quatre anys que no guanyen ni el trofeu Bernabeu. Bé, el que dèiem, que un dia o altre, més pròxim que llunyà, el Madrid punxarà. Hi ho farà perquè la sort s’acaba (també la dels campions) i perquè el seu joc, encara que emmascarat pel resultadisme capellià, deixa molt que desitjar.

Deportivo, Mallorca o Zaragoza tornaran al Barça el que (és) era seu. Ànims! Què la lliga (era) serà nostre!

Confirmat! El Barça, si vol, pot.

0-6 contra un rival històricament incòmode. Un Atlético de Madrid passat per aigua amb un niño torres (internacional gràcies als gols que ens ha fet a nosaltres) secat per vileda Puyol. Fantàstic!! Aquesta és una nit per celebrar i demà serà dia per fardar. El Barça esta fortíssim i el Madrid... Así, así, así gana el Madrid. Amb molta sort i a l’últim sospir amb gol de Roberto Carlos i partit completíssim de Beckham, tots dos, jugadors que l’any vinent no hi seran, per tant, acabaran punxant. Al temps. Si el Barça fa els deures (fins ara no ho ha fet) guanyarem la lliga.

Però i la JuancarlingCup?? Després del partit d’avui... aquella maquiavèl·lica teoria que deia que els jugadors s’avien deixat per tenir més vacances cobra força, perquè quan si posen, ja hem vist que poden. Recordeu, l’any passat es van jugar molts partits, lliga + champions + supercopa... després mundial amb la selecció i per si no n’hi havia prou, la directiva s’inventa una gira per fer calaix. I aquest any s’avien de guanyar 7 copes. En resum, les vacances només les fa en Laporta.

Una de cal i una de arena. La victòria contundent d’avui, em fa pensar malament respecte de la derrota de Getafe, moment en el que molts socis van patir del cor i el carnet va festejar amb les tisores... Finalment, avui, petó a l’escut, cap ben alt i del Getafe no cal parlar-ne més.

Perdonem però no oblidem. Visca el Barça i visca Catalunya!

El paper de les màquines i els seus suposats perills o avantatges

Molts hem comparat el nostre present amb el que alguna vegada hem somiat o hem vist a la gran pantalla. El què en una època pot semblar propi de la fantasia podria ser perfectament possible gràcies als invents científics i tecnològics. Per això, podem entendre les pel·lícules i novel·les de ciència ficció com a supòsits que proposen un futur possible.

Pel·lícules com: Metrópolis (Fritz Lang, 1926) o 2001 Odisea en el espacio (Stanley kubrick, 1968) intentaven fer una predicció anticipant-se al futur de l’home alhora que deixaven obert un debat sobre el desenvolupament accelerat i les seves conseqüències. El cinema ha expressat el temor de la humanitat advertint que el desenvolupament sense control podia posar en perill la supervivència humana i l’equilibri de la terra. Hi ha una crítica a la robòtica i a la intel·ligència artificial que transmet la idea que cal frenar abans no ens veiem superats per un món de màquines com a Terminator 3: La rebelión de las máquinas (Jonathan Mostow, 2003).

En el cinema de ciència ficció s’observa a l’home jugant a ser Déu i alterant el curs de la humanitat mitjançant la creació de monstres com Frankenstein, tornant del passat a éssers extingits com a Parque Jurásico (Steven Spielberg, 1993, 1997, 2001) o creant éssers superiors com a Blade Runner (Ridley Scott, 1982) que per la seva capacitat de destrucció deixen en entredit la supervivència humana. Pot ser per això, els éssers humans sempre mostren cert recel davant de la seva pròpia creació i no es troben reflectits en ella, sinó que es senten atemorits.

Podem entendre, doncs, que existeixen uns límits naturals que no han de ser traspassats. La obra humana no pot aspirar a la vida ni a la racionalitat ja que això ens podria dur a una tragèdia. La màquina sembla amenaçar l’equilibri. En aquesta línia la pel·lícula Yo, robot (Alex Proyas, 2004) -basada en la novel·la d’Asimov- gira entorn a la robòtica limitada per tres lleis fonamentals. La primera, cap robot causarà mal a un ésser humà o permetrà, per inacció, que cap ésser humà prengui mal. La segona, tot robot obeirà ordres humanes, exceptuant quan aquestes contradiguin la primera premissa. En tercer lloc, tot robot ha de protegir la seva existència, sempre que aquesta protecció no entri en conflicte amb la primera i segona regles.

La imatge d’una generació de màquines intel·ligents que pot prendre decisions i ha arribat fins i tot a tenir sentiments, tal com el nen de Inteligencia artificial (Steven Spilberg, 2001) difumina els límits fixats i apropa la ficció a una realitat cada vegada més possible.

Estratègies electorals per a les municipals 2007

S’acosten les eleccions, ja estem en campanya electoral, ara tot si val. Vèiem grans debats televisats, importants retrets i acusacions mútues a la premsa, mítings al costat de casa... Tot plegat, el de sempre. Ja els hem sentit a tots. Ja sabem què diran. Si tots són iguals...

Però, alerta! Aquestes municipals, al igual que les passades autonòmiques, tenen una cosa que ens ve de nou. Aquesta vegada les regles del joc han canviat. Què diu aquest ara?-estareu pensant-. M’explicaré. Hi ha hagut un canvi d’òptica. Ara ja no ens trobem davant d’una pugna entre nacionalistes-centralistes, ara ens trobem davant d’una buscada rivalitat dreta-esquerra. Fixeu-vos que dic buscada, hi ho dic perquè crec que hi ha a qui això beneficiarà moltíssim. És evident que les dretes i les esquerres sempre han estat un punt d’inflexió sobre el qual la política ha pivotat, però aquest cleavage, a Catalunya, s’ha vist superat pel seu sentiment nacional. Aquí, el primer és ser català. Per això, el partit majoritari d’àmbit català és diu Convergència, perquè pretén ser un punt de trobada per a diferents pensaments i posicions ideològiques unides per un sentiment comú, el d’estimar el seu país, Catalunya.

No són els únics, n’hi ha altres que diuen estar posicionats en aquest mateix eix nacionalista, també hauríem de trobar-hi Esquerra Republicana de Catalunya, però actualment s’autoanomenen només Esquerra (fixeu-vos en el seu logo), fet que hem fa pensar que la seva aposta estratègica passa per ubicar-se a l’eix de les esquerres, juntament amb el Partit Socialista i Iniciativa Verds.

Molt bé, i què? –pensareu- Doncs e aquí el quid de la qüestió. Allò que deien des de Convergència que era “o nosaltres o ells”, “Convergència o tripartit” sembla ser que és cert (descarto en PPC perquè juga un paper d’observador, diguem-ne que té veu però no té vot). Per això tenim el president que tenim, i tan se val que es digui Montilla, vull dir que si hagués estat un altre hagués estat president igual. Molt em temo que aquest escenari que us he dibuixat va més enllà d’una situació conjuntural, és una aposta estratègica ferma per canviar la dinàmica política del nostre país.

Però les municipals és una altre cosa –pensareu-. Home, sempre s’ha dit que es fa país municipi a municipi, així que... Ja veureu com en aquestes municipals, una vegada més, n’hi haurà uns que tindran la clau, que diran que són equidistants i a última hora, rebran una trucada des de dalt i els i explicaran tot això. La consigna és deixar de banda a convergència i assenyalar-la com un partit de dretes, com un outsider per, finalment, a la foto sortir els tres de sempre.

El temps dirà.