Govern des de l’oposició

Després del primer retrocés d’Esquerra a les autonòmiques del 2006 en les que van perdre 127.969 vots (fet que els ha suposat baixar de la xifra de més de mig milió de vots, concretament, 544.324 vots de l’any 2003 per 416.355 de l’any 2006) i que ha significat la pèrdua de 2 diputats al Parlament de Catalunya arriba el segon avís important de l’electorat d’esquerra al seu partit.

Les locals 2007 lluny de ser útils per agafar aire han significat un nou cop a la direcció republicana. Sens dubte ha estat el partit més perjudicat. És evident que no es pot jugar la falsa equidistància, reeditar un segon tripartit (després de l’experiència nefasta del primer) i deixar totalment de banda el sentit nacionalista votant en contra l’Estatut sense que això passi factura.

Centrem-nos en el que marca l’actualitat i, per tant, en l’Ajuntament de Barcelona. Portabella també ha estat castigat amb la pèrdua d’un regidor i, ara, sabent que les factures costen de pagar, s’han de buscar solucions. Casualment, apareixen unes declaracions en què Esquerra comunica que no reeditarà el tripartit a la ciutat de Barcelona. Aquest fet, només pot ser interpretat com un “caramel” per als seus votants, és a dir, com un gest perquè la factura sigui menys costosa i poder salvar la cara en un moment en que el partit esta entrant en una dinàmica negativa de pèrdua d’imatge. Ara cal “rentar-se la cara”.

En què hem baso per fer aquesta lectura? Doncs en les declaracions de Llansana –portaveu d’ERC-, què ha dit què Esquerra com a "partit dialogant", no trencarà les converses prèvies a la constitució del consistori barcelonès. Llansana reconeix que "Hi ha unanimitat i consens en que la bona opció és que ERC passi a l’oposició a Barcelona i faci una bona política d’oposició en sentit constructiu". Mireu, si abans de ser expulsats per Maragall del govern de la Generalitat eren capaços de fer d’oposició –allò que en deien govern oposició-, amb aquestes declaracions ens estan dient que des de l’oposició poden seguir actuant com a govern.

Tranquils que no hi ha problema. El president d'ERC a Barcelona -Portabella- ha informat que en cas que mantinguin aquesta postura, el socialista Jordi Hereu podria convertir-se en alcalde en minoria gràcies ja no el suport d’ERC, sinó al seu vot no-en-contra. L’abstenció, també és una forma de donar conformitat. Ja sabeu allò què diuen de quien calla otorga.

D’aquesta forma, poden dir que es desmarquen del tripartit i tranquil·litzar al seu electorat venen la moto –que ja no ens creiem- que tenen perfil propi i què no son una crossa del Partit Socialista. Però del dicho al echo hay un trecho -el refranyer és molt savi-, és evident que això no és un desmarcatge i que el pacte estratègic de fons segueix endavant.

En aquest cas, 2 més 1 que no vol restar continuen fent 3.

El dia després

L’endemà de les eleccions un s’aixeca i ha d’anar a treballar o estudiar. Buf! –quin pal- El dia a dia de la vida segueix el seu transcurs habitual. Compres el diari de bon matí perquè no saps ben bé si el què va passar ho vas somiar, fas el repàs, xafardeges que va passar aquí i allà i t’adones que tot esta igual. Més del mateix.

La secció de política és més gruixuda però no diu res, tot son taules, xifres i vall de números. Buf! –quin mareig- Al final, constates que efectivament, tal com ja sabies, els socialistes estan on eren –al govern- i els convergents, també –a l’oposició-. Després d’un més rebent per tots costats, decideixes passar pàgina. Busques una secció més propera. La teva. Esports!

En un moment en que hom necessita evadir-se de tant mal de cap, troba més dolor. Buf! Si t’agrada flagel·lar-te continues mirant, sinó vas a dinar esperant que avui, el tinto de verano sigui més fort que mai. Com que som com som, mirem i després, bevem. Es pot saber qui dissenya el calendari de la Lliga de futbol? Ara hem de parar? A dues jornades del final estant la lliga com estar? No se vosaltres, però jo necessitava una dosi. I vull una dosi d’aquelles potents. Què guanyi el Barça i perdi el Madrid. No vull un succedani de segona. No vull un partit de costellada de solters contra casats d’aquests que fa la selección. Buf! –mira que son dolents- Escolteu si no han de passar de quarts que es quedin a casa o es dediquin a la música que allò del "a por ellos oe! a por ellos oe! oe! oe!" tenia molt de factor X.

Com deia, beus. Quan ja estàs ben... dinat, surts del bar i et disposes a agafar el cotxe – Buf! tal com esta el transport públic no tens altre remei- quan t’adones que allà mateix, al semàfor del costat, hi ha un control policial dels municipals, que a les tres del migdia ja fan bufar. Porto tot el dia bufant. Ostres, fotia un més que no els veia i ara, precisament avui s’hi posen. Quina casualitat –o no, oi?-. Les campanyes electorals surten cares i després d'estar uns mesos sense multar per no enfadar, s'ha de recaptar.

Passes pel costat del control i no et paren. Buf!

Què em passa doctor?

Déu vos guard de posar-se malalt. És clar que estar fotut no ve mai bé, però tal com tenim els centres d’atenció primària, urgències i hospitals podem prendre mal. Seré clar i català: Sanitat esta saturada i infradotada de recursos. L’Estat del Benestar esta en crisi. Si més no, existeix una contradicció que fa patent una debilitació encoberta –sorprenentment per l’esquerra- de la prestació sanitària a Catalunya.

Què diu aquest ara? S’ha begut l’enteniment? –pensareu-. Escolteu, qui per desgràcia hagi estat malalt últimament, s’hagi d’operar del menisc o necessiti hora pel pediatra o la ginecòloga, sabrà molt bé el que estic dient. La Sanitat pública esta fatal, hi ho està perquè des d’aquest govern es vol que sigui així.

Què si, què si, en realitat no és tant rebuscat. Mireu, deixen passar el temps sense fer res perquè la gent s’emprenyi i, després, culpen als que hi havia abans –pràctica molt extensa en el món de la política-. D’aquesta manera aconsegueixen dues coses: (1) carregar contra l’adversari –això pràcticament és obligat- i (2) descarregar de pacients la sanitat pública. La gent fa un esforç per entrar en la doble cobertura i d’aquesta manera oxigenen el servei públic. És a dir, la solució a les deficiències és ser més deficient que mai. “Provocar” a la gent i “convidar” a tothom qui pugui a que marxi al sector privat, això si, sense deixar de contribuir a la sanitat pública.

Quina paradoxa! Això succeeix amb un govern –per no dir hegemonia- d’esquerres!

Però de cues a urgències n’hi ha hagut sempre! –ens diran-, la sanitat és una prestació que encara que deficitària, és necessària -sentireu-. I jo dic: Oi tant que si! És una veritat com un temple. Però... –pregunto- perquè ara més que mai s’incrementa el percentatge de gent que opta per la doble cobertura?

Diagnosi: Qui dia passa any empeny -Sempre pot consultar una segona opinió-.

Tots guanyen – Tots perden

Felicitats a tots els grups per les seves respectives victòries. Com sempre, tots han guanyat, encara que jo crec que els que han guanyat són els que no s’han expressat. És a dir, els que diuen que han guanyat en realitat han perdut. Vull dir que, finalment, i això és molt perillós, qui ha rebut més vots és l’abstenció.

Abstenció alta és debilitament de la democràcia. Abstenció alta és agreujament de la desafecció política. Resultats pocs clars i coalicions il·lògiques però legítimes contribueixen, també, a distanciar la gent de la política. Tres perdedors no fan un guanyador. I un guanyador no hauria de fer de perdedor. La gent es pregunta per a què serveix el seu vot i què passa entre vestidors.

La distància entre governants i governats creix, i per aquests últims, recuperar el terreny perdut és molt difícil. S’està entrant en una dinàmica perjudicial per a la democràcia, però també, per a la professió. Avui en dia, quan sents parlar d’un polític el més habitual és trobar-se amb expressions tals com; Uf! Són tots iguals! Aquest esta aquí per “xupar del bote”, no són gent de fiar, són uns mentiders, és una vergonya, etc. N’hi ha tantes com persones que les diuen.

Jo sóc el primer en queixar-me, un dels que creu que efectivament hi ha un marge de confiança amb el sistema i el polític que s’està esgotant, però crec, enèrgicament, que un per queixar-se ha d’haver complert amb les seves obligacions cíviques i ciutadanes (com a mínim) d’anar a votar. Per tant, primer, prediquem amb l’exemple, complim amb les nostres obligacions i -llavors- fem complir les dels altres. La relació és de vasos comunicants. Existeix una correlació que mou fluxos en ambdues direccions i que per tant, en part, estar en les nostres mans de canviar.

Complim i fem complir. Enhorabona a aquells que han participat, també aquells que han quedat decebuts, perquè com a mínim, crec que podran queixar-se amb raó i consciència cívica.

A l’atenció del Lleó indomable;

Eto’o, nosaltres entenem que en un atac de ràbia et neguis a jugar els “minuts de la basura”. Acceptem que juguis partits tot i que tu mateix hagis reconegut que no estàs bé. Com que et convé, saltes al camp i no diem res. Entenem que en el teu ordre de prioritats el primer sigui la teva estimada Camerun, després el Mallorca i nosaltres siguem els tercers –un bronze sempre és millor que res-. Insultes a l’entrenador menys polèmic de la història del club, l’estimat Frank Rijkaard, dient que és una mala persona i nosaltres mirem cap a una altre banda –Què hagués passat amb Van Gaal o amb Cruiff?-. Fas esclatar una bomba a Vilafranca i menystens als teus companys de vestidor i nosaltres passem pàgina –ells també-.

Saps perquè ho fem? Perquè volem als millors al nostre equip, i tu Samuel, ets un dels millors davanters del món. Ho diré en la llengua de Cervantes perquè m’entenguis: Lo tuyo, Samuel, es darle a la pelotita, no a la boquita, así que, por favor, por el bien de todos –también el tuyo- aprende a decir las cosas. Porque para decir según que, a veces es mejor callarse.

Si el que vols es marxar al Madrid, endavant, però crec recordar que ja hi vas estar i no et van tractar massa bé. Els mitjans, són això, mitjans. Actuen com a mitjancers. Són el pont entre el que tu i el teu entorn diu i els socis, seguidors i lectors. La culpable mai (encara que es digui sempre) és la premsa. Per això, Eto’o, tingues clar que si hi ha polèmica és perquè tu l’has alimentada.

Tan de bo que l’any vinent tinguem tots els cracks del Barça junts, tots aquells que ens heu donat la segona Copa d’Europa, però per quedar-te, Samuel, hauràs d’assimilar algunes coses.

Ronaldinyo és el millor del món. Ronaldinyo ha canviat la història del nostre club, ha canviat el sentit d’un cicle perdedor per convertir-lo en un de guanyador, ell és qui ha donat la volta al mitjó. Ronaldinyo és màgic i si no entrena tant com tu, li perdonarem igual que hem perdonat les teves sortides de to –recordeu els entrenaments de Romario? I els de Maradona?-. Tu no ets Ronaldinyo. No ho seràs mai perquè teniu característiques diferents. Tranquil Eto’o, cadascú és com és. Tots tenim els nostres punts forts i les nostres debilitats. Encara que Messi hagi marcat un gol que tu mai podràs repetir, segur que ens en donaràs un grapat que valdran punts importants, fins i tot una altre Champions. De veritat que ho crec així, però Eto’o, quan entenguis perquè el Camp Nou corejava “Laaaarssoooon Laaaarssooooon”, llavors, podrem cridar el teu nom.

Força Barça i força Eto’o.

"Zoouab"

El Zoo de la Universitat Autònoma de Barcelona és un indret esplèndid situat entre el gran riu de cotxes de l’Autopista del Mediterrani (coneguda com AP7 pels 7 kilòmetres diaris de retencions) i pel riu de vehicles de l’Autopista Barcelona-Manresa (més coneguda com a C-58, aquest cop no pels kilòmetres de cua sinó pels 58 minuts que trigues de mitjana en transitar-la).

Com qualsevol altre parc, aquest, compta amb unes excel·lents instal·lacions per a cadascuna de les espècies que hi habiten; zones d’esbarjo i d’esport, zones verdes, menjadors, aules vàries... Un seguit d’espais que pretenen fer més còmode i agradable la vida al zoològic universitari.

Però quines espècies podem trobar-hi? La veritat és que hi ha una casuística i varietat d’espècies i subespècies impressionant. Qui cregui que la biodiversitat del planeta esta en perill és perquè no ha visitat aquest parc tan “animal”.

Continuarà...

Va de trucades

Convençut que els convergents estan contaminant a la nació catalana, el general Carod-Rovira (o Puigcercós, no se qui mana més en el partit) ordena, en un excés de bogeria, un atac aeri nuclear por sorpresa sobre territori català (tripartit 1 i tripartit 2). El seu ajudant, el capità Carretero, mira d’esbrinar el codi per aturar el bombardeig. Per solucionar el problema, el president convergent –Artur Mas- es comunica amb l’adversari per convèncer al dirigent esquerranós -perdó, volia dir d’esquerra- que l’atac és un estúpid error. Aquesta comunicació s’estableix via telefònica, evidentment amb el telèfon vermell.

Si heu vist la meravellosa pel·lícula de Stanley Kubrick, “Dr. Strangelove, or How I Learned to Stop Worrying and Love the Bomb” (1963) - traduïda com “telefono rojo volamos hacia Moscú”- segurament no us ha vingut de nou aquest comentari i us haureu adonat que guarda certes similituds amb el seu argument. (Prego disculpeu la meva excentricitat).

Doncs bé, ja sabeu que Artur Mas volia pactar amb ERC un govern nacionalista que liderés el país i que per això va trucar a Carod-Rovira. Aquest, però, es va decantar per pactar amb els socialistes. El passat, passat estar, però va bé fer memòria. Ara les trucades –desconec si des d’un telèfon vermell- les fa en Puigcercós als seus fidels regidors municipals per garantir aquest pacte estratègic al que hem referia en el comentari anterior. Ja veieu què n’és d’important la comunicació telefònica –consti que no veig ni un ral de timofònica- en la política. Ja ho diuen molt això del diàleg... –Sí, només alguns, és cert, però ho diuen molts cops-. Bé, perdoneu, anem al grà. Deia que en Puigcercós truca per garantir l’estabilitat del pacte estratègic sobre el qual, artificiosament, volen fer girar la política catalana. Volen situar-nos en l’eix esquerra-dreta deixant de banda el que vertaderament defineix Catalunya, que és el seu eix nacional.

Però sempre hi ha un però. Desconec si es que agafa millor cobertura o què, però n’hi ha un que no és diu Puigcercós, del mateix partit, que també fa trucades –deu fer-les amb el telèfon groc- demanant tot el contrari, el pacte amb CiU per aquestes properes municipals. (No he explicat que n’hi ha dos que van a la seva, que són parella i que un truca amb el telèfon verd i l’altre amb el telèfon violeta, però ja us ho imaginàveu oi?). El cas és que sempre hi ha l’excepció que ens confirma la norma.

Conclusió; és possible que alguns pobles, aquells més pròxims a l’àrea d’influència Carretero –va que ja sabíeu de qui parlava- optin per trencar aquest pacte estratègic i apostin pel pacte nacionalista que en el seu moment va proposar CiU.

Quins pobles seran? -Riiiiiiiing!!-

Missatge d'optimisme

El Madrid no juga bé però va fent. A empentes i rodolons treu els seus partits endavant. Des de la jornada 31 que encadena una ratxa de cinc victòries consecutives que els ha permès prendre el liderat al Barça, però no ens enganyem, resten tres partits en els que només val guanyar i, sincerament, ni tots junts (els blancs) poden creueres que això, finalment, acabarà succeint així. Aquest globus que ha inflat el madridisme (amb el pit que treuen podeu figurar-vos com d’inflat està) fotrà un pet com un aglà. Si, si, heu llegit bé. Estic convençut que punxaran.

Perquè? Doncs perquè tot i que Capello té un jardí al cul (lo seu no és una floreta) que li ha permès guanyar a Sevilla, Espanyol i Recre in extremis, arribarà un dia en que aquesta suposada sort dels campions s’acabarà. Per cert, aquesta suposada sort dels campions dura més que un Rexona -que no te abandona-, perquè fa quatre anys que no guanyen ni el trofeu Bernabeu. Bé, el que dèiem, que un dia o altre, més pròxim que llunyà, el Madrid punxarà. Hi ho farà perquè la sort s’acaba (també la dels campions) i perquè el seu joc, encara que emmascarat pel resultadisme capellià, deixa molt que desitjar.

Deportivo, Mallorca o Zaragoza tornaran al Barça el que (és) era seu. Ànims! Què la lliga (era) serà nostre!

Confirmat! El Barça, si vol, pot.

0-6 contra un rival històricament incòmode. Un Atlético de Madrid passat per aigua amb un niño torres (internacional gràcies als gols que ens ha fet a nosaltres) secat per vileda Puyol. Fantàstic!! Aquesta és una nit per celebrar i demà serà dia per fardar. El Barça esta fortíssim i el Madrid... Así, así, así gana el Madrid. Amb molta sort i a l’últim sospir amb gol de Roberto Carlos i partit completíssim de Beckham, tots dos, jugadors que l’any vinent no hi seran, per tant, acabaran punxant. Al temps. Si el Barça fa els deures (fins ara no ho ha fet) guanyarem la lliga.

Però i la JuancarlingCup?? Després del partit d’avui... aquella maquiavèl·lica teoria que deia que els jugadors s’avien deixat per tenir més vacances cobra força, perquè quan si posen, ja hem vist que poden. Recordeu, l’any passat es van jugar molts partits, lliga + champions + supercopa... després mundial amb la selecció i per si no n’hi havia prou, la directiva s’inventa una gira per fer calaix. I aquest any s’avien de guanyar 7 copes. En resum, les vacances només les fa en Laporta.

Una de cal i una de arena. La victòria contundent d’avui, em fa pensar malament respecte de la derrota de Getafe, moment en el que molts socis van patir del cor i el carnet va festejar amb les tisores... Finalment, avui, petó a l’escut, cap ben alt i del Getafe no cal parlar-ne més.

Perdonem però no oblidem. Visca el Barça i visca Catalunya!

El paper de les màquines i els seus suposats perills o avantatges

Molts hem comparat el nostre present amb el que alguna vegada hem somiat o hem vist a la gran pantalla. El què en una època pot semblar propi de la fantasia podria ser perfectament possible gràcies als invents científics i tecnològics. Per això, podem entendre les pel·lícules i novel·les de ciència ficció com a supòsits que proposen un futur possible.

Pel·lícules com: Metrópolis (Fritz Lang, 1926) o 2001 Odisea en el espacio (Stanley kubrick, 1968) intentaven fer una predicció anticipant-se al futur de l’home alhora que deixaven obert un debat sobre el desenvolupament accelerat i les seves conseqüències. El cinema ha expressat el temor de la humanitat advertint que el desenvolupament sense control podia posar en perill la supervivència humana i l’equilibri de la terra. Hi ha una crítica a la robòtica i a la intel·ligència artificial que transmet la idea que cal frenar abans no ens veiem superats per un món de màquines com a Terminator 3: La rebelión de las máquinas (Jonathan Mostow, 2003).

En el cinema de ciència ficció s’observa a l’home jugant a ser Déu i alterant el curs de la humanitat mitjançant la creació de monstres com Frankenstein, tornant del passat a éssers extingits com a Parque Jurásico (Steven Spielberg, 1993, 1997, 2001) o creant éssers superiors com a Blade Runner (Ridley Scott, 1982) que per la seva capacitat de destrucció deixen en entredit la supervivència humana. Pot ser per això, els éssers humans sempre mostren cert recel davant de la seva pròpia creació i no es troben reflectits en ella, sinó que es senten atemorits.

Podem entendre, doncs, que existeixen uns límits naturals que no han de ser traspassats. La obra humana no pot aspirar a la vida ni a la racionalitat ja que això ens podria dur a una tragèdia. La màquina sembla amenaçar l’equilibri. En aquesta línia la pel·lícula Yo, robot (Alex Proyas, 2004) -basada en la novel·la d’Asimov- gira entorn a la robòtica limitada per tres lleis fonamentals. La primera, cap robot causarà mal a un ésser humà o permetrà, per inacció, que cap ésser humà prengui mal. La segona, tot robot obeirà ordres humanes, exceptuant quan aquestes contradiguin la primera premissa. En tercer lloc, tot robot ha de protegir la seva existència, sempre que aquesta protecció no entri en conflicte amb la primera i segona regles.

La imatge d’una generació de màquines intel·ligents que pot prendre decisions i ha arribat fins i tot a tenir sentiments, tal com el nen de Inteligencia artificial (Steven Spilberg, 2001) difumina els límits fixats i apropa la ficció a una realitat cada vegada més possible.

Estratègies electorals per a les municipals 2007

S’acosten les eleccions, ja estem en campanya electoral, ara tot si val. Vèiem grans debats televisats, importants retrets i acusacions mútues a la premsa, mítings al costat de casa... Tot plegat, el de sempre. Ja els hem sentit a tots. Ja sabem què diran. Si tots són iguals...

Però, alerta! Aquestes municipals, al igual que les passades autonòmiques, tenen una cosa que ens ve de nou. Aquesta vegada les regles del joc han canviat. Què diu aquest ara?-estareu pensant-. M’explicaré. Hi ha hagut un canvi d’òptica. Ara ja no ens trobem davant d’una pugna entre nacionalistes-centralistes, ara ens trobem davant d’una buscada rivalitat dreta-esquerra. Fixeu-vos que dic buscada, hi ho dic perquè crec que hi ha a qui això beneficiarà moltíssim. És evident que les dretes i les esquerres sempre han estat un punt d’inflexió sobre el qual la política ha pivotat, però aquest cleavage, a Catalunya, s’ha vist superat pel seu sentiment nacional. Aquí, el primer és ser català. Per això, el partit majoritari d’àmbit català és diu Convergència, perquè pretén ser un punt de trobada per a diferents pensaments i posicions ideològiques unides per un sentiment comú, el d’estimar el seu país, Catalunya.

No són els únics, n’hi ha altres que diuen estar posicionats en aquest mateix eix nacionalista, també hauríem de trobar-hi Esquerra Republicana de Catalunya, però actualment s’autoanomenen només Esquerra (fixeu-vos en el seu logo), fet que hem fa pensar que la seva aposta estratègica passa per ubicar-se a l’eix de les esquerres, juntament amb el Partit Socialista i Iniciativa Verds.

Molt bé, i què? –pensareu- Doncs e aquí el quid de la qüestió. Allò que deien des de Convergència que era “o nosaltres o ells”, “Convergència o tripartit” sembla ser que és cert (descarto en PPC perquè juga un paper d’observador, diguem-ne que té veu però no té vot). Per això tenim el president que tenim, i tan se val que es digui Montilla, vull dir que si hagués estat un altre hagués estat president igual. Molt em temo que aquest escenari que us he dibuixat va més enllà d’una situació conjuntural, és una aposta estratègica ferma per canviar la dinàmica política del nostre país.

Però les municipals és una altre cosa –pensareu-. Home, sempre s’ha dit que es fa país municipi a municipi, així que... Ja veureu com en aquestes municipals, una vegada més, n’hi haurà uns que tindran la clau, que diran que són equidistants i a última hora, rebran una trucada des de dalt i els i explicaran tot això. La consigna és deixar de banda a convergència i assenyalar-la com un partit de dretes, com un outsider per, finalment, a la foto sortir els tres de sempre.

El temps dirà.