El paper de les màquines i els seus suposats perills o avantatges
Molts hem comparat el nostre present amb el que alguna vegada hem somiat o hem vist a la gran pantalla. El què en una època pot semblar propi de la fantasia podria ser perfectament possible gràcies als invents científics i tecnològics. Per això, podem entendre les pel·lícules i novel·les de ciència ficció com a supòsits que proposen un futur possible.
Pel·lícules com: Metrópolis (Fritz Lang, 1926) o 2001 Odisea en el espacio (Stanley kubrick, 1968) intentaven fer una predicció anticipant-se al futur de l’home alhora que deixaven obert un debat sobre el desenvolupament accelerat i les seves conseqüències. El cinema ha expressat el temor de la humanitat advertint que el desenvolupament sense control podia posar en perill la supervivència humana i l’equilibri de la terra. Hi ha una crítica a la robòtica i a la intel·ligència artificial que transmet la idea que cal frenar abans no ens veiem superats per un món de màquines com a Terminator 3: La rebelión de las máquinas (Jonathan Mostow, 2003).
En el cinema de ciència ficció s’observa a l’home jugant a ser Déu i alterant el curs de la humanitat mitjançant la creació de monstres com Frankenstein, tornant del passat a éssers extingits com a Parque Jurásico (Steven Spielberg, 1993, 1997, 2001) o creant éssers superiors com a Blade Runner (Ridley Scott, 1982) que per la seva capacitat de destrucció deixen en entredit la supervivència humana. Pot ser per això, els éssers humans sempre mostren cert recel davant de la seva pròpia creació i no es troben reflectits en ella, sinó que es senten atemorits.
Podem entendre, doncs, que existeixen uns límits naturals que no han de ser traspassats. La obra humana no pot aspirar a la vida ni a la racionalitat ja que això ens podria dur a una tragèdia. La màquina sembla amenaçar l’equilibri. En aquesta línia la pel·lícula Yo, robot (Alex Proyas, 2004) -basada en la novel·la d’Asimov- gira entorn a la robòtica limitada per tres lleis fonamentals. La primera, cap robot causarà mal a un ésser humà o permetrà, per inacció, que cap ésser humà prengui mal. La segona, tot robot obeirà ordres humanes, exceptuant quan aquestes contradiguin la primera premissa. En tercer lloc, tot robot ha de protegir la seva existència, sempre que aquesta protecció no entri en conflicte amb la primera i segona regles.
La imatge d’una generació de màquines intel·ligents que pot prendre decisions i ha arribat fins i tot a tenir sentiments, tal com el nen de Inteligencia artificial (Steven Spilberg, 2001) difumina els límits fixats i apropa la ficció a una realitat cada vegada més possible.