Mai guanyaré la quiniela

Ja ho veieu, les travesses no són lo meu. Vaig apostar pel barça campió i vaig perdre. És veritat que era molt difícil, però també ho és que era possible. Finalment, el nostre etern rival ens ha guanyat les lligues –la de futbol i la de bàsquet- i ens ha deixat orfes de títols.

Aquest buit l’hem ocupat amb el fitxatge d’Henry. Incomprensiblement no va venir l’any passat quan ja es deia oficialment que estava fitxat, però... aquest any si! Bé, si la passada temporada no va poder venir: -pregunto- Perquè no es va fer com amb Van Bommel??, es a dir, esperar a que acabés contracte (a Henry li quedava un any) i l’haguéssim tingut igual que ara a cost zero?? Però tranquils, en Txiki ja ens explicarà perquè és tan bon fitxatge* i com amortitzarem els vintinosequants milions d’euros que ens ha costat en 4 anys. Perquè tothom sap que a un jugador de 30 li queden, encara, molts anys a la elit –evidentment, és irònic-.

Bé, faré una altre quiniela, però aquest cop, no de resultats, sinó de fitxatges. Henry i Yaya Touré ja estan fitxats així que dir aquests dos noms no te mèrit. El que si en té una mica més, encara que no massa, és apostar per Chivu i Abidal. El primer ens costarà una morterada i ens passarà com amb en Canamalo –només fot puntades-. Els defenses italians, faríem bé de desmitificar-los, perquè el futbol catenaccio italià és una estafa. És clar que jugant amb nou homes per darrera de la pilota és molt difícil que et marquin, però això és saber defensar? Jo ho dubto.

El segon nom, Abidal, també costarà el que no s’ha escrit perquè OL és un club que sap vendre molt bé i nosaltres un club que comprant hi te traça. Per tant, tots i molt cars! Ja podrem pagar tot això? No descarteu la venta d’un dels dos galls del galliner –Ronnie o Etoo- per finançar la reestructuració de la plantilla. Alerta! Això no vol dir que s’hagi de finançar les altes, jo crec que el problema seran les baixes, que ningú vol marxar i tots van renovar l’any passat.

Si marxa algú, serà pagant. Com sempre: al temps.

*Henry és un crack. Això no ho discuteixo. Amén de la millor delantera del món amb Ronaldinho-Henry-Etoo-Messi. Aleluia.

Becàries

Quin títol més sexista oi? Doncs té fàcil explicació; hi ha moltes més fèmines que homes a les universitats (que sigui per molts anys!) i, a més a més, acostumen a ser més disciplinades i estar més preparades. Llavors no és estrany que la majoria d’escollits siguin dones (normalment molt maques –no he pogut reprimir el comentari sexista-).

Bé, no volia parlar del sexe de les becàries (tot i que, malpensant, podria ser molt interessant) sinó del què són i què fan.

L’enxufada és la que opta a ser becària. Per ser enxufada has de treballar molt a casa, però sobretot a classe. Has de seure a primera fila, contestar totes les preguntes que formuli el professor i fer tots els treballs voluntaris que puguis, però no només això, també hauràs de mostrar interès per l’assignatura i tot el mundillu que l’envolta. No és fàcil perquè hauràs d’aguantar les recriminacions dels companys i les mirades assassines d’aquells que, a diferència de tu, volen els crèdits i prou. Què com saber si ja ets l’enxufada del professor? Fàcil: quan en alguna de les seves explicacions a classe t’anomeni. Efectes secundaris: Per alguna estranya raó deixaràs de sentir-te còmode a classe i hauràs d’anar cada dia al despatx del professor.

Arribats a aquest punt pensareu en quin és el benefici de tant soferta vida acadèmica. Us ho explicaré; expectatives de futur i carícies. Expectatives de futur perquè hauràs aconseguit el primer dels passos per arribar a ser becària, que és requisit indispensable per arribar a ser contractada laboral. Què vol dir carícies? Copets a l’espatlla i passejos pel passadís “de la mà” del professor. Seràs un escollit. Ser l’escollida et permetrà mantenir altres tractes amb altres professors i ampliar la teva xarxa de coneguts influents –si vols cantar bingo has de buscar catedràtics-. Ser l’escollida et servirà per ser, més tard, la protegida.

Quan ets protegit, ja vas a dinar i a fer el cafè amb el professor i els seus altres amics. Espera el teu moment i quan arribi, accepta el treball més tirat que hi hagi –fes enquestes-.

N’hi ha que estan pitjor.

Viscut des de primera graderia

Aquest passat dissabte vaig tenir el privilegi d’anar al Camp Nou. Grans auguris per una jornada que pintava molt bé. Derbi a casa amb el Barça inbatut a l’estadi contra un Espanyol que no s’hi jugava res, ni tan sols l’orgull, perquè si l’any passat es cridava; a segona oe! A segona oe!, és perqué eren equip de segona, almenys fins al darrer sospir en que Coro va marcar al minut 90 de l’últim partit. Per tant, el derbi no havia de ser tal derbi, més quan des de l’any de la tos que l’espanyol no guanyava al Barça al Camp Nou.

Finalment, les coses segueixen com fins ara, el Barça no ha perdut a casa, l’Espanyol no ha guanyat al Camp Nou i el Madrid continua al capdavant de la lliga de les estrelles i dels estrellats. Ja ser que allò del ja ho vaig dir queda molt malament, però voldria recordar les meves paraules; el Madrid punxarà! I ho ha fet. El Barça serà campió si fa els deures, i no ho ha fet.

Si ets tan bon futuròleg, digues què passarà a l’ultima jornada –pensareu-. Doncs ho faré, i modestament crec que no fallaré. Perquè no sigui dit que em traeix el meu sentiment culé argumentaré la meva predicció. El Barça guanyarà al Nàstic, el Sevilla guanyarà al Villarreal i el Madrid empatarà amb el Mallorca, per més dades us diré que 0-0.

L’esperança és lúltim que es perd. El Barça va guanyar amb gol de F. Navarro en propia porta i el Sevilla va empatar a 0 amb el Mallorca. Qui sap que passarà.... La meva aposta ja sabeu quina és.

PD: Passi el què passi, el Barça no ha fet prou mèrits per guanyar la lliga.

Sobre la manifestació dels mossos

La unitat fa la força. Els mossos d’esquadra es manifesten pels carrers de Barcelona demanant responsabilitat política al Conseller Saura. Com molt bé sabreu, el col·lectiu professional de mossos d’esquadra no esta representat per un sindicat, ni tan sols per dos, sinó que és un dels col·lectius professionals més fragmentats sindicalment. No deixa de ser significatiu, doncs, que els convocants de la manifestació hagin estat SPC, CAT-ME, APPAC, SAP-UGT i SME-CC.OO units per primera vegada, no per aconseguir millores salarials o revisions de conveni, sinó per exigir responsabilitats polítiques a la direcció general i al conseller d’interior de la Generalitat -Joan Saura-.

Moltes de les veus crítiques amb el tripartit no entenien perquè aquest pacte tan artificiós deixava en mans dels verds una de les conselleries centrals de la Generalitat. El partit petit, el més inexpert, agafa la major responsabilitat -on son els socialistes?- tot i defensar posicions ideològicament molt allunyades del sentit més clàssic d’Estat i per tant, també, de seguretat. Quan un partit festeja amb l’antisistema i els corrents contra no pot fer-se càrrec de la conselleria d’interior. És gairebé grotesc que la mateixa persona –mateix partit- que aplaudeix certs moviments antisistema i contratot sigui l’encarregada de controlar, condemnar i actuar sobre aquests mateixos quan és imperativament necessari. De la mateixa manera que el Conseller de Participació ciutadana no pot demanar l’abstenció d’aquells que no hagin de votar l’esquerra, el Conseller d’Interior no pot riure les gràcies als okupes –entre d’altres- i “castigar i reprimir públicament” als cossos policials.

No s’entén el pacte i no s’entén el repartiment d’àrees. Ara seria molt fàcil dir allò de: ja es veia venir... però crec que és més important analitzar perquè ha passat. I crec, sincerament que ha passat perquè a Iniciativa li ha vingut gran.

Per cert, no només vull aquesta policia, sinó que vull molta més d’aquesta policia. Mals professionals n’hi ha a tots els gremis, però de mals gremis no n’hi ha tants, i aquest, crec que és un dels millors i més necessaris.

Homo estudietis

Ara que hi ha exàmens, tant de selectivitat com d’universitat, l’homo estudietis es fa més visible. Aquestes són les dates en que surt del seu cau i exhibeix els seus grans apunts –com aquell que exhibeix els seus colors o el seu cant per aparellar-se-. Són animals esquerps, tenen el seu propi hàbitat i són molt tancats en el seu cercle de coneguts i amics. Els podràs trobar a la biblioteca, matí i tarda, nit i dia.

Entre les seves grans virtuts, destaca la vista d’àguila; són capaços de llegir a velocitats no documentades i devoren llibres i apunts com aquell que menja pipes -perquè quan comencen no paren-; disposen de dits de pianista, àgils i ràpids, que els permeten escriure més que ningú en l’espai destinat a respondre les preguntes de qualsevol examen; i són especialment pessimistes, perquè sigui com sigui, sabent-ne més que el professor, sempre pensen que l’examen els hi ha anat malament.

Tanmateix, són una mica sords, perquè quan en un examen utilitzes aquella tècnica tan coneguda del pse pse o del uhum uhum, no s’assabenten de res. Però... Que hi voleu fer, cadascú és com és, i ells són així; molt seus.

O nosaltres molt nostres?

Fitxikitxatges

Ja ho heu vist aquesta setmana, quan la pilota no roda hi ha noticies de “mercato”. És un clàssic. Alguna cosa han de vendre els diaris i alguna cosa han de vendre els representants dels jugadors. Sobretot al Barça, que de comprar en sap molt i de vendre molt poc. Això és així des de sempre. Sóm un club comprador, no venedor.

Bé, això es dolent? Home, diguem que si compres bé i ets capaç de treure rendiment a les teves inversions no és dolent, però si a més a més, ets capaç de vendre un cop ja has amortitzat, fas calaix i això és fantàstic. Es pot fer això? Els equips italians en són experts, sobretot la Juventus, que sempre ha sabut moure peces i mantenir el nivell, potser amb ajudes arbitrals, però el cas és que quan parlem de compra venta de jugadors de futbol parlem de “mercato” –per alguna cosa serà-.

Qui fitxa a can Barça? L’amic Txiki. Ja sabeu qui és, però perquè feu memòria us faré un petit recordatori del seu llegat –a dia d’avui- com a director esportiu. L’avi Albertini, que suposo que va venir de turisme residencial; La gashina Maxi López, que encara fa el ganso per Mallorca; Ezquerdo l’etern descartat, Van Bommel cames de fusta –encara en varem treure algun caler-; Mario –sense comentaris-; i Rustu i el seu traductor personal. Aquests són alguns dels seus grans fitxatges, encara que recordo també que l’any passat va fitxar l’Henry –oi?, però igual era a la play-, bé, perdoneu, el que volia era fer memòria dels seus grans mèrits en altes. En quan a baixes també és un autèntic cata-crack i Saviola és l’exemple més clar. Em sembla lamentable que en 3 anys no siguem capaços de donar sortida a un internacional argentí, davanter de garanties -20 gols per temporada i més disciplinat que altres- amb un cartell força bo al mercat.

A sant de què aquesta critica? –pensareu-, doncs el cas és que l’altre dia MundoDeportivo va fer una enquesta en la que la valoració de Txiki pel soci i aficionat donava suspès al director tècnic. Gens sorprenen. El que sorprèn, és que després de tants anys, no hagi estat capaç de buscar algú que li faci la feina –suposo que perquè això podria considerar-se un fitxatge-.

En definitiva, molt de nas i poc olfacte. Txiki, fitxa a Monchi –director esportiu del Sevilla- perquè et fitxi ell. Pensa que només amb això ja t’aprovarem.

Força Barça i Força Fitxatge