El paper de les màquines i els seus suposats perills o avantatges

Molts hem comparat el nostre present amb el que alguna vegada hem somiat o hem vist a la gran pantalla. El què en una època pot semblar propi de la fantasia podria ser perfectament possible gràcies als invents científics i tecnològics. Per això, podem entendre les pel·lícules i novel·les de ciència ficció com a supòsits que proposen un futur possible.

Pel·lícules com: Metrópolis (Fritz Lang, 1926) o 2001 Odisea en el espacio (Stanley kubrick, 1968) intentaven fer una predicció anticipant-se al futur de l’home alhora que deixaven obert un debat sobre el desenvolupament accelerat i les seves conseqüències. El cinema ha expressat el temor de la humanitat advertint que el desenvolupament sense control podia posar en perill la supervivència humana i l’equilibri de la terra. Hi ha una crítica a la robòtica i a la intel·ligència artificial que transmet la idea que cal frenar abans no ens veiem superats per un món de màquines com a Terminator 3: La rebelión de las máquinas (Jonathan Mostow, 2003).

En el cinema de ciència ficció s’observa a l’home jugant a ser Déu i alterant el curs de la humanitat mitjançant la creació de monstres com Frankenstein, tornant del passat a éssers extingits com a Parque Jurásico (Steven Spielberg, 1993, 1997, 2001) o creant éssers superiors com a Blade Runner (Ridley Scott, 1982) que per la seva capacitat de destrucció deixen en entredit la supervivència humana. Pot ser per això, els éssers humans sempre mostren cert recel davant de la seva pròpia creació i no es troben reflectits en ella, sinó que es senten atemorits.

Podem entendre, doncs, que existeixen uns límits naturals que no han de ser traspassats. La obra humana no pot aspirar a la vida ni a la racionalitat ja que això ens podria dur a una tragèdia. La màquina sembla amenaçar l’equilibri. En aquesta línia la pel·lícula Yo, robot (Alex Proyas, 2004) -basada en la novel·la d’Asimov- gira entorn a la robòtica limitada per tres lleis fonamentals. La primera, cap robot causarà mal a un ésser humà o permetrà, per inacció, que cap ésser humà prengui mal. La segona, tot robot obeirà ordres humanes, exceptuant quan aquestes contradiguin la primera premissa. En tercer lloc, tot robot ha de protegir la seva existència, sempre que aquesta protecció no entri en conflicte amb la primera i segona regles.

La imatge d’una generació de màquines intel·ligents que pot prendre decisions i ha arribat fins i tot a tenir sentiments, tal com el nen de Inteligencia artificial (Steven Spilberg, 2001) difumina els límits fixats i apropa la ficció a una realitat cada vegada més possible.

Estratègies electorals per a les municipals 2007

S’acosten les eleccions, ja estem en campanya electoral, ara tot si val. Vèiem grans debats televisats, importants retrets i acusacions mútues a la premsa, mítings al costat de casa... Tot plegat, el de sempre. Ja els hem sentit a tots. Ja sabem què diran. Si tots són iguals...

Però, alerta! Aquestes municipals, al igual que les passades autonòmiques, tenen una cosa que ens ve de nou. Aquesta vegada les regles del joc han canviat. Què diu aquest ara?-estareu pensant-. M’explicaré. Hi ha hagut un canvi d’òptica. Ara ja no ens trobem davant d’una pugna entre nacionalistes-centralistes, ara ens trobem davant d’una buscada rivalitat dreta-esquerra. Fixeu-vos que dic buscada, hi ho dic perquè crec que hi ha a qui això beneficiarà moltíssim. És evident que les dretes i les esquerres sempre han estat un punt d’inflexió sobre el qual la política ha pivotat, però aquest cleavage, a Catalunya, s’ha vist superat pel seu sentiment nacional. Aquí, el primer és ser català. Per això, el partit majoritari d’àmbit català és diu Convergència, perquè pretén ser un punt de trobada per a diferents pensaments i posicions ideològiques unides per un sentiment comú, el d’estimar el seu país, Catalunya.

No són els únics, n’hi ha altres que diuen estar posicionats en aquest mateix eix nacionalista, també hauríem de trobar-hi Esquerra Republicana de Catalunya, però actualment s’autoanomenen només Esquerra (fixeu-vos en el seu logo), fet que hem fa pensar que la seva aposta estratègica passa per ubicar-se a l’eix de les esquerres, juntament amb el Partit Socialista i Iniciativa Verds.

Molt bé, i què? –pensareu- Doncs e aquí el quid de la qüestió. Allò que deien des de Convergència que era “o nosaltres o ells”, “Convergència o tripartit” sembla ser que és cert (descarto en PPC perquè juga un paper d’observador, diguem-ne que té veu però no té vot). Per això tenim el president que tenim, i tan se val que es digui Montilla, vull dir que si hagués estat un altre hagués estat president igual. Molt em temo que aquest escenari que us he dibuixat va més enllà d’una situació conjuntural, és una aposta estratègica ferma per canviar la dinàmica política del nostre país.

Però les municipals és una altre cosa –pensareu-. Home, sempre s’ha dit que es fa país municipi a municipi, així que... Ja veureu com en aquestes municipals, una vegada més, n’hi haurà uns que tindran la clau, que diran que són equidistants i a última hora, rebran una trucada des de dalt i els i explicaran tot això. La consigna és deixar de banda a convergència i assenyalar-la com un partit de dretes, com un outsider per, finalment, a la foto sortir els tres de sempre.

El temps dirà.